El teixit empresarial i la forma de produir de les empreses poden canviar a través la contractació pública, segons assegura la presidenta del Tribunal Administratiu de Contractació Pública de la Comunitat de Madrid, Elena Hernáez, amb qui hem parlat amb motiu de la seua participació en el curs sobre qüestions pràctiques de la nova Llei de Contractes del Sector Públic, organitzat conjuntament per ADEIT i la Universitat de València.
Comencem amb una valoració personal sobre la nova Llei de Contractes del Sector Públic. Millora la nova normativa la legislació anterior en aquesta matèria?
Es tracta d’una llei que, aparentment, és molt complexa. Els operadors, els que hem d’aplicar-la, al principi ens hem espantat una mica perquè és veritat que és tècnicament complexa, però té una virtualitat des del meu punt de vista; és una llei flexible i ens dóna mecanismes alternatius per a aconseguir un mateix objectiu. Aparentment és complexa i exigeix molta especialització i coneixement de matèries tangencials, però jo crec que al final, quan tinguem una mica de rodatge amb ella, vorem com ens dóna instruments per a atendre els problemes que durant molt temps se’ns han plantejat en la contractació i, sobretot, en l’actuació administrativa, que molt encotillada. Aquesta llei ens allibera, ens dóna opcions per a logar els resultats que volem obtenir i açò és el que em sembla més interessant de la llei.
L’aplicació pràctica de la llei està resultant complexa, quins són els principals dubtes interpretatius?
Hi ha un dubte que és el més freqüent que és la utilització del contracte menor. El contracte menor és un contracte que per raó de la seua quantia implica pràcticament un contracte directe, s’emet una factura i es paga amb molt poc control. Hem abusat molt d’ell en el passat, però també cal reconèixer que era un instrument molt bo per als municipis i les organitzacions xicotetes o, per exemple, per a les universitats i els investigadors. En haver-ho restringit i limitat tant, els operadors estan intentant escapar d’aqueix control, com la famosa fugida del dret administratiu, i són imaginatius, la veritat. De manera que hi ha hagut que interpretar l’abast d’aquestos preceptes i hi ha hagut interpretacions molt dispars. Ací tenim una primera dificultat, com la implementació de qüestions tècniques complicades i la contractació electrònica pot afectar als municipis i molt especialment als xicotets municipis. Quan els toques el seu contracte menor i els obligues a contractar tot electrònicament, alguns no tenen mitjans. Ací és on està el problema, però entenc que, en el moment que la llei comence a rodar i hi haja mitjans, el problema es passarà. Ara mateix el principal problema és aqueix; aqueixos mecanismes de facilitat que tenien els municipis, que deixen de tenir-los, i per una altra, part, les exigències de transparència i de bon govern que se’ls imposen, i no tenen eines clares per a desenvolupar.
Quins aspectes destacaria de la nova llei?
Una cosa és el que diu la llei i una altra com l’apliquem. Les lleis tendeixen a tindre objectius molt lloables; una altra cosa és que després ho aconseguim i com ho fem. Hi ha dos aspectes fonamentals, que ja es plasmen obertament en la pròpia exposició de motius de la llei, que són la transparència i l’estratègia. Si utilitzem bé els mecanismes que la llei ens dóna de bon govern, de trasparencia i d’estratègia podem multiplicar l’efecte que la contractació pública té en totes les contractacions de l’estat. Estem parlant d’un 19 per cent del PIB. Afecta moltíssim, fins i tot a les pensions. Si jo amb si en la meua contractació implementar estratègia, eficiència i estalvi suficient, es tradueix en molts milions d’euros. És alguna cosa absolutament transversal. La llei ens dóna els mecanismes, després els hem d’usar bé i açò és el més complicat.
I, per contra, quins són les àrees més crítiques?
És una llei que ens aboca a tots a l’especialització. Ja ens ho ha dit la Unió Europea; cal especialitzar-se, no n’hi ha prou amb ser un buròcrata. Açò implica mitjans i ganes. És on la llei se’ns pot enfonsar; no és una llei per a llecs.
No és gens utòpic. Jo pense que la contractació pública i les administracions en general són tractores de qualsevol política i poden fer una societat més justa i innovadora. Si l’Administració, per exemple, solament demanara cotxes elèctrics per a les seues flotes i els seus serveis públics, al final el mercat del cotxe elèctric es potenciaria i acabaria generant més oferta a millors preus i també major demanda. Al final la contractació pública mou tants recursos econòmics que és tractora de qualsevol política. I clar que fa il·lusió pensar-ho. A través de la contractació pública es pot exigir que, per exemple, l’energia siga cent per cent renovable i açò canviarà la forma de produir de les empreses i, fins i tot, el propi teixit empresarial.
Notícia publicada: 14/06/2018
