Cada vegada existeixen més esportistes juniors i amateurs que realitzen esport, amb la premissa d’emular als seus ídols de l’esport professional o simplement pel fet d’alliberar endorfines -entre altres hormones- que al costat d’aquest exercici terapèutic produeixen plaer. No obstant això, la majoria de tots ells, no realitzen proves per a conèixer els seus límits fisiològics ni per a controlar la resposta del seu organisme davant la realització d’exercici terapèutic o esport en general ja que no ho consideren necessari o no saben que haurien de realitzar-les.
El gran augment d’esportistes sense unes directrius interioritzades –fet similar a quan algú es posa el cinturó de seguretat en pujar al cotxe- crea un volum molt alt d’esportistes lesionats. «Creiem que aquesta falta de priorització és el principal motiu: si els esportistes realitzaren prevenció a més de realitzar-los estratègies per a dirigir correctament l’exercici terapèutic, serien més feliços ja que alliberarien les endorfines adequadament sense lesionar-se pel que aconseguirien les seues metes a curt termini i posteriorment, les de llarg termini», explica Francisco Selva, professor de la Facultat de Fisioteràpia de la Universitat de València i codirector del Màster Propi en Valoració, Fisioteràpia i Readaptació en l’Esport, curs que es converteix en fonamental a l’hora de valorar els riscos que comporta fer esport desconeixent límits biològics i físics.
Selva insisteix que «el fisioterapeuta ha de realitzar una completa i contínua valoració enfocada a la prevenció de l’esportista unificant criteris i estratègies amb els altres sanitaris involucrats». D’aquesta manera, la valoració i el control mèdic a través de proves d’esforç; la valoració fisioterápica dels sistemes que influeixen en la correcta biomecànica corporal en la carrera o en la bicicleta; a més de la valoració de la correcta activació muscular i igualment el control podológico –si fóra necessari- es converteixen en factors «primordials» per a realitzar una correcta prevenció en cada esportista.
Amb la realització d’aquest màster, l’alumnat aprèn a diferenciar entre dolors o patologies traumàtiques i no traumàtiques per a poder trobar les causes de la disfunció ràpidament i poder utilitzar les tècniques de fisioteràpia de l’esport (embenatges, teràpia manual, teràpies instrumentades…) més adequades per a cada moment. En paraules de Selva, tant les estratègies de força específica i general com la correcta combinació de treball isomètric, concèntric i treball excèntric a més del control propioceptiu neuromuscular depenent de la fase de readaptació que es trobe l’esportista lesionat «són conceptes a valorar».
Lesions també sinònim de cost econòmic
Les lesions i els seus temps de recuperació en esportistes d’alt nivell impliquen un alt cost tant esportiu com a econòmic: un jugador lesionat suposa un rendiment nul en l’equip ja que no va a poder competir, almenys, en òptimes condicions. És així com el Màster Propi en Valoració, Fisioteràpia i Readaptació en l’Esport es converteix en una eina perquè l’alumnat tinga els coneixements necessaris per a realitzar el seu treball en federacions esportius, així com en clubs i centres esportius, sense oblidar l’aplicació de tot això en l’àmbit més tradicional de la fisioteràpia que tracta precisament de millorar la condició física del pacient, recuperant-ho i readaptant-ho en el menor temps possible.
Més informació i inscripció: Màster Propi en Valoració, Fisioteràpia i Readaptació en l’Esport
Notícia publicada: 12/08/2017
