Encara que el nombre de controls de dopatge en l’esport d’elit són suficients i la seua efectivitat ha augmentat, no ocorre el mateix en categories inferiors. En moltes ocasions, l’esportista incorre en el dopatge abans d’arribar a l’esport d’alt nivell. Com explica Remedios Roqueta, codirectora del Màster Propi en Dret Esportiu de la Universitat de València s’haurien de realitzar més controls en categories interiors «com a mitjà de prevenir i educar en la lluita contra el dopatge».
En l’esport d’elit, els controls de dopatge han evolucionat per a incrementar les intervencions fora de la competició, els controls dirigits cap a persones d’especial risc i els controls de passaport biològic. Encara que aquests últims encara no s’han implementat en normativa malgrat estar inclosos en la llei des de 2013, subratlla Roqueta.
Llei de l’Esport de 1990
A l’empar de la Llei de l’Esport de 1990, la directora del màster remarca que es tracta d’una norma «que precisa actualització» perquè el marc econòmic i jurídic de la pròpia societat també ha canviat. En aquesta actualització, serien necessàries, d’inici, adaptacions en l’àmbit de la igualtat i en el laboral per a respectar els drets dels esportistes. En el primer, Roqueta indica que es precisen actualitzacions, però, sobretot, el compliment i la implementació de polítiques públiques que desenvolupen la llei d’igualtat. I, pel que fa a l’àmbit laboral, Roqueta explica que encara queda molt per fer perquè es respecten els drets dels esportistes i es compaginen amb les peculiaritats de l’activitat esportiva. «En aquest terreny hi ha una enorme disfuncionalidad que cal superar», comenta Roqueta.
Pel que comporta la fiscalitat en l’esport –altre dels temes del màster-, Roqueta remarca que els esportistes espanyols haurien de fixar la seua residència fiscal a Espanya, no solament apel·lant a la seua ‘consciència tributària’, «sinó també fent-los que els siga el més rendible fiscalment parlant». Per exemple, enumera Roqueta, existeixen alguns incentius fiscals en la legislació espanyola de l’IRPF, com les exempcions de l’article 7.i), m) o p) de la Llei de 35/2006 o de determinats rendiments del treball en espècie o reduccions per rendiments irregulars, entre uns altres, per les quals els esportistes espanyols haurien de tributar en el nostre país.
En aquest sentit, en paraules de la directora del màster, la crítica constant que es realitza al règim fiscal que els és aplicable ve lligada a l’efímer de la vida laboral dels esportistes professionals. «En obtenir rendes molt altes o altíssimes únicament en uns pocs anys, donada la progressivitat de l’IRPF per als rendiments del treball, l’esportista es veu obligat a tributar per elles al tipus marginal més alguna cosa, sense que s’haja articulat cap mecanisme per a pal·liar tal progressivitat». Seria convenient que la legislació fiscal «establira una regulació específica que contemplara les especialitats d’aquest col·lectiu», subratlla Roqueta.
Com a exemple, Palomar assenyala la decisió de l’Agència Mundial Antidopatge d’imposar una sanció de quatre anys a un país com Rússia per a participar en les competicions esportives olímpiques. Els esportistes que han passat controls i han donat no positius, han de patir les conseqüències dels seus companys o del seu país?, són raonables les sancions en bloc?, existeix una responsabilitat general que es projecta sobre els membres individuals? són algunes dels dubtes de l’ordenació jurídica de l’esport en aquest cas.
Més informació i inscripcions:
Màster Propi en Dret Esportiu
Notícia publicada: 02/12/2019
