Un postgrau que se centra en la formació, renovació i optimització de competències de professionals de l’acció psicosocial i educativa destinats a l’atenció i intervenció especialitzada de famílies i menors en risc. El Màster Propi en Prevenció i Intervenció amb Adolescents en Risc i Violència Filioparental de la Universitat de València presenta la seua huitena edició. Parlem amb Mª José Ridaura, codirectora del màster, psicòloga i directora del centre de menors del Cabanyal: «les set edicions prèvies que s’han impartit han permés formar més d’un centenar de professionals, consolidant aquesta formació entre les de major prestigi», apuntava.
P. Quin tipus d’agressions es consideren violència filioparental? Com encaixa en aquesta catalogació la violència verbal o la física?
R. Una conducta violenta puntual, ja siga verbal o física, no es considera violència filie-parental. Per a parlar d’aquesta mena de violència han de produir-se conductes agressives reiterades i mantingudes en el temps. Les conductes violentes són tant físiques (espentar, sacsar, colpejar, escopir, etc) com a verbals (insults, vexacions, desqualificacions, amenaces, crits, etc), i ambdues són greus per les conseqüències que causa en qui les rep.
P. Quins són els signes que solen moltrar els adolescents potencialment agressors amb els seus progenitors?
R. Cal distingir entre els signes observables i mesurables de conductes negatives, agressives i de risc i les característiques comunes dels xics i les xiques que agredeixen als seus pares. Quan els pares i mares parlen del problema d’agressivitat dels seus fills el descriuen com una cosa sobtada, com un canvi brusc en els comportaments. Però quan avaluem el cas, observem que el maltractament no és més que la punta de l’iceberg d’un problema que s’estava gestant anys arrere. En la majoria dels casos, des que els seus fills eren xicotets, existien senyals, factors de risc que estaven a la base del problema. Alguns dels factors de risc més comuns són: temperament difícil, pautes de criança inadequades per part dels pares i mares, absentisme escolar o desmotivació per l’àmbit acadèmic, consum de substàncies tòxic-dependents i algunes característiques de personalitat com la baixa tolerància a la frustració, la baixa empatia o el locus de control extern.
P. I quins són, sota el punt de vista dels professionals, els passos que hauria de seguir un pare o una mare davant l’agressió del seu fill?
R. Per a respondre a aquesta pregunta hauríem d’atendre tres qüestions: cal entendre per què es manté les conductes al llarg del temps, saber què poden fer els pares per a previndre o evitar que es donen les conductes de maltractament, i, en tercer lloc, què fer quan ja està actiu el problema de violència filioparental. Els comportaments agressius en particular es mantenen al llarg del temps perquè ens permeten aconseguir els nostres objectius, però també és cert que quan naixem podem fer-ho tenint un temperament fàcil o un temperament difícil, i aquesta part és innata. La majoria de pares i mares s’enfronten al desafiament de l’educació amb molta voluntat i il·lusió, però no sempre amb les idees clares. Els xiquets i xiquetes amb un temperament difícil fan més complicada la tasca d’educar.
P. Quines pautes generals se’ls poden donar a pares i mares per a previndre o evitar que es donen conductes de maltractament?
R. En l’educació i socialització de menors cal tindre en compte tres variables fonamentals que han de guiar les accions dels pares i mares: l’afecte, la comunicació i la disciplina. Saber posar límits, tenint en compte els diferents períodes evolutius pels quals travessen, supervisar que no es depassen aquests límits i imposar conseqüències quan es transgredeixen. Escoltar-los, conforme es van fent majors. Fer un ús adequat del no i del sí, per a ensenyar-los a ser responsables i a tolerar la frustració.
Més información: Màster Propi en Prevenció i Intervenció amb Adolescents en Risc i Violència Filioparental
Notícia publicada: 24/04/2020
