La migració és tan antiga com la pròpia societat, ha afirmat el vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, Antonio Ariño, durant la inauguració del Programa d’Integració Sociolaboral de Joves Immigrants Universitaris organitzat per ADEIT i finançat per la Fundació Bancaixa. «Tenim peus, no arrels», ha recordat el vicerector, qui ha subratllat que el concepte d’arrels és una construcció social que, a més, està sobrevalorat.
Un total de 43 estudiants de la Universitat de València procedents de 22 països distints han començat la cinquena edició d’aquest programa que, durant 60 hores de durada, combina formació en línia amb sessions presencials. Amb aquest programa els alumnes aprendran a desenvolupar un projecte professional i visitaran entitats de referència del nostre entorn com el Parc Científic i Fira València.
Durant la ponència inaugural, Antonio Ariño, ha repassat diferents qüestions relacionades amb el fenomen de la immigració i, especialment, aquells propis de la societat contemporània com la globalització, la connexió en temps real dels territoris gràcies a les noves tecnologies, que va denominar «experiència de copresència», o el motor del flux de persones, que ha deixat de ser la recerca de territoris verges per a passar a ser la recerca d’ocupació.
Drets de ciutadania planetària
Hauria d’haver drets de ciutadania planetària, va afirmar durant la seua ponència Antonio Ariño, al mateix temps que va assenyalar que la invenció de l’estat-nació del s.XVIII i la construcció de fronteres s’han revelat hui com disfuncionals, una qüestió que posen de manifest els problemes de caràcter demogràfic, econòmics i ecològics actuals.
Encara que la immigració s’ha reduït des del començament de la crisi –va apuntar Ariño– no ha desaparegut ni ho farà. «Si els migrants s’integraren en un territori, suposarien actualment el cinquè país del món en nombre de persones», va afirmar el catedràtic de Sociologia de la Universitat de València.
Entre els diferents models existents front el fenomen de la immigració, el vicerector de Cultura i Integració es va decantar pel de la «interculturalitat pragmàtica», és a dir, per tractar d’arribar a acords i a un enteniment sense necessitat de canviar els valors substancials de cada cultura. No obstant això, Ariño va advocar per la possibilitat de canviar els valors al llarg de la vida, la qual cosa és sinònim de reflexió. «La infidelitat als propis valors no és una qüestió negativa; allò negatiu és la infidelitat al pensament», va concloure.
